Aquest
diumenge 20 de gener de 2019 va tenir lloc al teatre del Patronat Parroquial
d’Esparreguera la segona presentació a concurs del Novè certamen Josep Borràs i Farrés, concurs de teatre,
amb la comèdia titulada “Aquí
no paga ni Déu”, de Dario Fo. A càrrec del grup de
teatre Inestable
Ceretana, de Puigcerdà.
El grup de
teatre Inestable
Ceretana va ser fundat l’any 2003, És una companyia
teatral ja coneguda a Esparreguera, gràcies a les diverses participacions que
han fet sobre el nostres escenaris. No és doncs, un grup novell. Al contrari,
molt bregada per els anys de bona feia feta, havent treballat els més diversos
gèneres i autors teatrals.
Ja l’any 2017
el diari Regió7 publicava que a Puigcerdà es vivia la seva era daurada del seu
teatre amateur gràcies a la companyia Inestable Ceretana. Tot fer-nos recordar
de que “la companyia
acumula 200 premis des de que es va crear, fa 12 anys. En els últims mesos el
ritme de premis s’ha multiplicat. La temporada passada en va guanyar 52. Les
vitrines de la Inestable tenen trofeus dels concursos d’Olesa de Montserrat,
Calella, Tàrrega o Esparreguera...”
Un barri obrer de la ciutat italiana de Milà esdevindrà
l’epicentre argumental d’aquesta obra. En la que sens presenta genèricament el
patiment de moltes famílies per arribar a final de mes.
L’encariment
dels aliments d’una manera abusiva i descontrolada esdevindrà el detonant del
fil d’aquesta obra de Dario
Fo. Una realitat que molt bé podríem situar en qualsevol barri
de una gran ciutat i també en qualsevol època. Inclosa l’actual.
Que millor que es sempre interpretar la crua realitat en clau de comèdia.
El tret de sortida d’aquesta obra teatral és doncs el patiment i les estretors
que pateixen moltes famílies, D’ahir, d’avui i per desgràcia del demà en algun
lloc [fiqueu aquí, si voleu, també la realitat de molts pensionistes] que
malgrat i tot de treballar -i molt- o de tenir pensions de pobresa, tenen
dificultats per arribar a final de mes. O be tenen la nevera buida o mig buida
a mig mes.
Es dir, ens
presenta la realitat del sobreviure o del malviure, mentre els preus van pujant
més, més i més, i la sensació de que la classe obrera esdevé sempre els grans
abandonats dels polítics, siguin o no, de dretes o esquerres.
L’any 1973,
data del naixement de “Aquí
no paga ni Déu” recordareu que anaven mal dades.
La anomenada crisis del
petroli va ficar a les cordes i en greus dificultats a moltes
economies de les dites democràcies. Una clatellada, una crisis econòmica, que
demostraria que molt dels països considerats fins llavors es consideraven Potencies del
nostre mon tenien de fet uns
peus de fang. Tanmateix, els de baix de tot, sempre els i toca
de viure la pitjor part.
L’encariment
de preus és també una realitat recorrent al llarg dels anys. I aquesta
divertida comèdia ens situarà dins la dinàmica dels preus galàctics dels
aliments de primera necessitat. Els abusos ha portat a la protesta i la
protesta al fet de decidir emportar-se els aliments sense pagar. Una mena de
resistència civil per la puja dels preus. I vet que aquí arranca la nostra
història “Aquí
no paga ni Déu”.
Dues amigues es troben després de tant singular assalt en la que una d’elles, hi ha participat, emportant-se varies bosses de queviures..
Tanmateix, ara apareix el problema de com amagar les mercaderies aconseguides
dels rigorosos amants de la llei, els marits, i dels escorcolls de la policia a
la recerca dels queviures i llurs lladregots.
La imaginació
de les mullers per salvar la situació no te límits: amagatalls dintre casa, al
casalot del Pare sense que ho sàpiga Ell; embarassos miraculosos amb la
barrigona grossa d’un dia per altre… tot val...
Tanmateix
tenim en paral·lel als dos marits. De ideologia diferent, que els espectadors
veuran com aniran vivint una mena d’evolució marcada per la mes dura realitat.
Els obrers honrats no tenen ni per menjar ni per pagar les despeses bàsiques de
la llar. Al final, moguts per les circumstàncies, esdevindran també Ells furtadors d’uns sacs de farina,
d’un camió accidentats, i per tant, també perseguits per la llei…
El pres de la
primera meitat de la obra recau en els papers de l’Antonia, interpretada per l’actriu Teresa Pérez de Rozas,
i la Margherita,
a càrrec de l’actriu Laura
Rodríguez, que son les encarregades de situar el fil de la
història al públic. Més endavant aniran incorporant-se altres simpàtics
personatges.
El marit que desconeix
el robati, de nom Giovanni, a
càrrec del Xavier
Piguillem, les forces de la autoritat a la cacera dels
lladres i autors del robatori, amb dos personatges singulars, l’Inspector, encarnat
per Julio
Loscertales –val a dir que interpreta un segon paper dins
d’aquesta obra, el del Pare-,
i els Brigada de carabinieris, a mans del Mingo Rubio.
No ens deixem pas al obrer Luigi a càrrec del Joan Montiel, l’amic de confiança del Giovanni; i al Berni Nebreda en el seu paper d’empleat de la funerària. Perquè en aquesta divertida comèdia tindrem també un taüt amunt i avall, al menjador de la casa, i finalment dintre de l’armari…
Tots els personatge tenen el seu moment de gloria. Com sempre hauria d’ésser.
El grup de
teatre Inestable
Ceretana baix la direcció del Xavier Piguillem i Sánchez va
connectar i va aconseguir una vegada mes de fer la màgia de fer riure al nostre
públic esparreguerí en nombroses vegades...
El proper
diumenge més teatre a Esparreguera.
[Aquet article també es va publicar a la plataforma aEsparreguera]
